Conceptes i procediments fotogràfics

FOTOGRAFIA I LES VANGUARDIES

CONCEPTES I PROCEDIMENTS

 Nicéphore es va lliurar a una activitat que, en pocs anys, va conquistar bastants adeptes entre un públic culte: la litografia.

Recentment inventada a Alemanya per Aloysius Senefelder (1796), havia estat introduïda a Florència en 1810.

*Litografia: El procediment consisteix a dibuixar sobre una pedra especial amb una tinta grassa. A continuació, es banya la pedra en àcid diluït i es fixa el dibuix, confernit a la resta de la superfície la propietat de repel·lir la tinta grassa. Per tant, tan sols els traços del dibuix retenen l’entintat, la qual cosa permet obtenir gran nombre de proves sobre paper.

Litografia impresa sobre paper

En 1813, Nicéphore es dedicava amb entusiasme a la litografia, però, com no sabia dibuixar, era el seu fill, Isidor, destre en tal art, qui realitzava sobre les pedres els traçats que després el seu pare processava i amb les quals realitzava els tiratges.

Peró a l’any següent, Isidor es va allistar en la guàrdia de corps de Luis XVIII i el seu pare es va quedar sense dibuixant.

Llavors Nicéphore, en companyia del seu germà va tenir la idea d’aplicar les projeccions de la cámera fosca a la pedra litogràfica per suplir l’absència del dibuixant.

Durant els anys 1814 i 1815, van començar a estudiar les possibilitats que hauria de registrar d’alguna manera la imatge lluminosa sobre la pedra litogràfica.

Molt ràpid va deixar la litografia per una altra tècnica en la qual plasmaria les innovacions contingudes en els seus assajos previs:la heliografia.

* Heliografia: es tractava de fixar directament la imatge fotogràfica, produïda per la llum, sobre el suport més adequat: planxes d’estany o peltre, paper, cristall.

Punt de vista desde la finestra de Gras

Aquí tenim una reproducció d’aquesta heliografia:

Primeres heliografies

– A l’abril i maig de 1816, Niépce aconsegueix imatges sobre paper mitjançant la cámera fosca.

– Aviat Nicéphore preveu la inversió del negatiu al positiu.

– El 28 i maig de 1816, ja protagonitza l’ocupació del diafragma.

Efectivament, en 1816 Niépce aconsegueix fixar les imatges de la cambra obscura sobre paper tractat amb clorur de plata, mitjançant l’àcid nítric.

Aquesta substància era el betum de Judea

-Serveix de base per als vernissos protectors contra la mossegada de l’àcid i el coneixia Niépce per la seva pràctica del gravat. Se li va ocórrer utilitzar-ho llegint els estudis de Sénebier referents a l’acció de la llum sobre diverses resines.

El betum dissolt en petroli, en oli animal de Dnippel o en oli d’espígol recobreix una superfície en una capa fina.

Una vegada seca, la solució exposada a la llum blanqueja en comptes d’ennegrir i es torna insoluble. És a dir, que es resolia així en una sola operació l’assoliment de la imatge positiva i fixada, encara que, invertida.

No obstant això, Niépce va abandonar ràpidament el procediment al betum (que implicava llargues i difícils manipulacions) per tornar a aprofundir en el mètode de pas del negatiu al positiu.

El betum de la Judea, tornaria a la palestra en 1850 amb les primeres aplicacions industrials del fotogravat, i va ser est el procediment el que va revelar a Niépce en el contracte d’associació amb Daguerre.

ASOCIACIÓ NIÉPCE – DAGUERRE

 – Daguerre i el Diorama

Louis-Jacques, Daguerre (1787 –1851)

Va néixer en 1787 en Conrmeilles-en-Parisis, prop de París. Pintor I decorador, hi havia fet decorats de teatre molt benvolgut i sobretot era famós pel seu Diorama on aprofita els seus coneixements en prespectives i en jocs de llums. Era una variant de l panorama creat a Anglaterra per Robert Beker en 1793.

Es tractava d’un ampli decorat de diversos plànols retallats i que, amb llums apropiades, donava una impression de prespectiva.

En 1829 tots dos van formar una societat en la qual es reconeixia aNiépce com a inventor de Daguerre no aportava més que un perfecionamient de la cámara fosca i prometia millorar la heliografía.

El mètode es pot resumir: en una placa de coure platejata, acuradament polida, s’estén amb una munyequilla un vernís format amb betum de la Judea dissolt en oli essencial d’espígol. S’exposa la planxa preparada a la llum; la imatge queda invisible. Les parts del vernís afectades per la llum es tornen insoluble, o solubles proporcionalment amb l’exposició lluminosa rebuda. Si després d’una exposició de durada apropiada en la cambra obscura, la placa es banya en un dissolvent compost d’oli essencial d’espígol i d’oli de petroli blanc, les parts de vernís no afectades per la llum es disgreguen. Després d’un rentat amb aigua temperada es pot apreciar la imatge composta per la capa de betum per als clars i les sobmres per la superfície de la placa platejata.

Al maig de 1831, Daguerre va proposar a Niépce expreimentar el iode combinat amb plata com emulsion sensible, del que Niépce es va desentendre recordant les seves desaiguats amb el iodur en 1816.

El iodur va ser el que Daguerre va emprar definitivament en el seu propi procedmient.

Diorama de Daguerre i Bouton

LA IMATGE SOBRE PAPER , IMATGE MULTIPLICABLE: EL CALOTIP, 1839

El 8 de febrer de 1841, Tablot presenta a Westminster una sol·licitud de patent per al seu procediment millorat,

pel qual obtenia una imatge positiu en segona operació.

* El calotip: Es tracta d’un paper amb nitrat de plata i iodur de potassi. Inmmediatament abans d’exposar-ho a la llum, es torna a sensibilitzar aquest paper amb una solució de nitrat de plata i d’àcid gálic. Després de l’exposició a la llum, es forma una imatge amb prou feines visible. El negatiu, una vegada sec, es revela amb nitrat de plata i àcid gálico i es fixa amb hiposulfit. Després el paper es torna transparent mitjançant un bany de cera derritida. Amb aquest negstiu es treu un positiu per contacte sobre un paper idèntic, preferiblement paper salat, sensibilitzat amb nitrat de plata.

D.O.Hill y R.Adamson, Reverendo Hohn Julius, 1843.

Negatiu i positiu el calotip


* La descomposició del moviment

 De la fotografia instantània a la descomposició del moviment no hi havia més que un pas.

Després de captar el moviment en un punt del seu desenvolupament gràcies a la instantània, es va tractar de recollir-ho en les seves fases consecutives.

Convé precisar aquí el que distingeix definitivament el cinema de la fotografia: si aquell és fill d’aquesta, és també hereu directe de la llanterna màgica t de tots els sistemes de restitució del moviment que van aparèixer al segle XIX, basats en el fenomen de la persistència retiniana: treballs del belga Antonie plateau des de 1829, Zootropo de Claudet i Duboscq cap a 1860, Praxinóscopo de Reynaud, en 1877,etc.

Muybridge i el galop del cavall

Els primers treballs que van analitzar el moviment es deuen a Eadweard Muybridge (1830-1904). Nascut a Anglaterra, Muggeridge va passar a Estats Units on va transformar nom i cognom i es va dedicar a la fotografia.

Cap a 1868, el metge francès Etienne-Jules Marey, les dates del qual de naixement i mort coincideixen amb les de Muybridge, va començar a dedicar-se a l’estudi dels moviments del cavall. Aquests treballs van arribar a coneixement del exgobernador de Califòrnia, Leand-Stanford, qui en 1872, va concedir una subvenció a Muybridge perquè estudiés la qüestió mitjançant la fotografia.

Série de càmeres instal·lades per Muybridge per treure els moviments del cavall que, en passar, trencava els cordills que disparaven les màquines

Els treballs del fotògraf van ser pertorbats per incidències vàries: reportatge sobre la guerrilla dels indis Modocs en els límits de Califòrnia amb Oregon en 1873, fugida i estada a Guatemala i Panamà (1874.1875), després d’haver matat a l’amant de la seva dona. En 1878, Muybridge, de tornada a Sant Francisco, va realitzar la série de fotografies del galop de l’egua Sallie Gardner amb 24 cámeras col·locades en filera, que els seus obturadors eren accionats per uns cables que trencava l’egua en passar. El resultat va demostrar que els quatre cascos d’un cavall al galop desenganxen del sòl alhora, desbaratant la idea mantinguda fins llavors sobre els moviments del cavall.

Muybridge va col·laborar amb Marey a París, en 1881, i va recopilar fotos dels moviments en les obres The Attitudes of Animals in Motion (1881) i Animal Locomotion (1887); desenvolupant els seus estudis de seqüències fotogràfiques amb estudis dels moviments humans.

La cronofotografía del doctor Marey

Animat per l’experiència fotograáfica de Mubridge, el doctor Marey va decidir prosseguir la investigació, però en comptes d’obtenir diversos fotogrames consecutius, va procurar obtenir en un sol clixé el desenvolupament del moviment. Per a això, va idear la manera de treure diverses imatges d’un mateix model en diverses postures, situant al model sobre un fons completament negre i disparant la màquina a intervals regulars, a fi que el desenvolupament del moviment del model es gravés en una sola placa.

La investigació del seu “fusell fotogràfic” amb clixé circular data de 1882. Permetia treure dotze instantànies en un segon, cadascuna amb una exposició d’1/720 de segon 4.

* Schadografia

El 1918, Christian Schad proposa les seves schadogarfíes que procedeixen al mateix temps de la tècnica del fotograma i collage ja que consisteix en una exposició directa, sense intermediari òptic, d’objectes i matèries diverses juxtaposades.

 Schadografia, 1918. Christian Schad.

*Solarització

L’efecte Sabattier consisteix en la inversió tonal parcial d’ una imatge fotogràfica a causa d’una segona exposició a la llum durant el revelatge.

Man Ray

Destaca per la seva llarga pràctica fotogràfica. Quan va arribar dels Estats Units Man Ray (Emmanuel Rudnitzky, 1890- 1976) després del contacte amb els dadaistas, es va relacionar amb el surrealisme i, a més de la pintura, es va dedicar al retrat fotogràfic que li assegurava ingressos econòmics. La seva gran versatilitat li va moure a realitzar, a més de pel·lícules cinematogràfiques i de objets trouvés, fotografies que ell anomenà rayogramas, col·locant directament objectes sobre el paper emulsionant, és a dir recuriendo als primitius photogenic drawings de Tablot.

Juntament amb les imatges solarizadas (efecte Sabattier) van ser aquestes imatges lúdiques les que li van oferir el major renom com a fotògraf abans que pintor i dins de la línia surrealista.

Man Ray, Dona adormida (solarització 1929)

Anuncios

About this entry