Relació obres

LA INVENCIÓ DE LA FOTOGRAFÍA

Niépce es va lliurar a una activitat que, en pocs anys, va conquistar bastants adeptes entre un públic culte: la litografía.

* Litografía: inventada a Alemanya per Aloysius Senefelder (1796), havia estat intruduïda a Florència en 1810. Procediment que consisteix a dibuixar sobre una pedra especial amb una tinta grassa. Acontinuació, es banya la pedra en àcid diluit  es fixa el dibuix conferint a la resta de la superfície la propietat de repel·lir la tinta grassa. Per tant, tan sols els traços del dibuix retenen l’entitat, la qual cosa permet obtenir gran nombre de proves sobre paper.

En 1813 Niépce es dedicava amb entusiasme a la litografía però, com no  sabia dibuixar, era el seu fill Isidor, destre en tal art, qui realitzava sobre les pedres els traçats que després el seu pare processava i amb les quals realitzava els tiratges.

Però l’any següent, Isidor es va allistar en la guàrdia de corps de Lluís XVIII i es va quedar sense dibuixant.

Llavors, Niépce en companyía del seu germà va tenir la idea d’aplicar les projeccions de la càmera fosca a la pedra litogràfica per suplir l’absència del dibuixant.

Durant el 1814 i 1815, van començar a estudiar les possibilitats que hauria de registrar d’alguna manera la imatge lluminosa sobre la pedra litogàfica.

Molt ràpid va deixar la litografía per una altra tècnica en la qual plasmarà les innovacions contingudes en els seus assajos previs : la heliografía.

* Heliografía: es tracta de fixar directament la imatge fotogràfica, produída per la llum, sobre el suport més adequat: planxes destany o peltre, paper, cristall, etc.

1839 – Daguerre perfecciona el procediment de Niépce i sorgeixen els “daguerrotips” que só les primeres fotografíes conegudes.

Henry Fox Talbot es va convertir en el pioner del procediment que va arribar a ser la base de a fotografía.Va experimentar directament sobre el paper sensible tractat a força de compostos de plata.Va aconseguir imatges fetes sense càmera: “fotogrames”, imatges fetes en manipular directament la llum, projectant objectes directament sobre paper emulsionat. Es va convertir en una tècnica valuosa per a dissenyadors gràfics que van trobar imatges (Moholy Nagy en la Bauhus).

El 8 de febrer de 1841, Talbot presenta a Westminster una sol·licitud de patent per al seu procediment millorat, pel qual obtenia una imatge positivs en segona opció.

* Calotip: es tracta d’un paper amb nitrat de plata i iodur de potassi. Immediatament abans d’exposar-ho a la llum, es torna a sensiblitzar aquest paper amb una solució de nitrat de plata i d’àcid gàlic. Després de l’exposició a la llum, es forma una imatge amb prou feines visible. El negatiu, una vegada sec, es revela amb nitrat d eplata i àcid gàlic i es fixa amb hiposulfit. Després el paper es torna transparent mitjançant un bany de cera derritida. Amb aquest negatiu es tru un positiu per contacte sobre un paper idèmtic, preferiblement paper salat, sensibilitzat amb nitrat de plata.

LA IMPORTÀNCIA DE LA FOTOGRAFIA

“Fotografía” : terme greg que significa “escriptura amb llum”. És l’art i la ciència de reproduir imatges a través de la llum.

La vista ocupa un lloc privilegiat entre els sentits. La càmera va més enllà, canvia la visió mateixa. Arrenca les coses del seu context per veure-les d’una manera nova.

Cartier Bresson: “la fotografía és un moment suprem capturat en un sol pl`nol. Té caràcter de realitat, és sincera.

FOTOGRAMA DOCUMENTAL

Cap a final del segle XIX la fotografía entrava en la seva fase industrial i la prodijiosa rapidesa de la seva evolusió tècnica havia simplificat al màxim la seva pràctica.

1888- George Eastman: va llançar al mercat la primera càmera de forma de caixa amb el nom KODAK Nª1, proveïda amb el seu rotllo de pel·lícula recentment patentada.

Amb el temps la signatur EASTMAN es caonvertía en el poderós imperi Kodak, aquesta va marcar el començament dels mitjans de comunicació.

La fotografía va captar la atenció del públic al mateix temps que oferia a una gran majoria la possibilitat de realitzar les seves pròpies imatges del món visible.

La industrialització de la fotografía va suposar al seu torn la democratització de les arts visuals.

LA FOTOGRAFÍA I LA SEVA RELACIÓ AMB LES VANGUARDIES

Era inevitable que el nou llenguatge  visual dels moviments moderns, comencés a inflir en la fotografía, com així també la fotografía va influir en les vanguardies.

La mateixa va ser inventada com un mitjà per documentar la realitat amb major exactitut que la pintura.

A principis de segle la pintura va impulsar a la fotografia en el nou reine de l’abstracció i del disseny.

IMPRESSIONISME

*Moviment pictòric sorgit a França en la dècada de 1860. Els pintors impressionistes es sentíen fascinats per la relació entre llum i color, pintaven amb colors purs i penzellades sueltes. També eren radicals en l’elecció dels seus motius, i evistaven els temes històrics, religiosos o romàntics tradicionals per centrar-se en els paisatges i en escenes de la vids diària. El nom del moviment fou acunyat per un periodista en to de burla, després de contemplar el quadre de Claude Monet titulat Imressió. Sol inxent.

Així doncs,va ser l’estil pictòric basat en l’efecte de la llum sobre els objectes.

El tema principal de l’impresionisme i la fotografía és: la llum. Ambdós revaloritzen els fenòmens visuals com a fets lumínics. La seva importància és clau en el desenvolupament de l’art posterior, especialment del postimpresionisme i les vanguàrdies.

L’art del segle XX es caracteritza per configurar-se de múltiples corrents que es denominen “ismes”.

No totes les tendències se succeeixen linealment en el temps, sinó que moltes són coetànies i tenen interrelacions entre elles.

La fotografía en aquest temps sorgeix com un nou sistema de fixació i representació de la realitat, a tal punt que molts artistes canvien la paleta per la càmera, es van convertir en pioners d’un mitjà vinculat a l’art des del seu propi orígen. Moltes d’aquestes característiques de l’impressionisme possiblement van tenir el seu orígen en les formes de les primeres fotografies.

En primer lloc, l’impressionisme va assimilar i perfeccionar els “defectes” de la fotografía, tals com el desenfoc, derivat de l’escassa definició dels objectius i la manifesta incapacitat per reproduir objectes en moviment, com a problemes tècnics de la fotografía d’aquells anys.

La falta de nitidesa, típica de la tècnica imoressionista, evolucionà des d’una forma tradicional amplia i indiferenciada, fins a la seva desintegració pel punt, com a mitjà de materialitzar la “instantaneitat” de la impressió.

* L’enquadrament fotogràfic: és la porció de la realitat que un capta amb la càmera.

Va ser pres pels impresionistes com alguna cosa nova i van aplicar en els seus quadres en una nova visió inusual i casual. Això respon a les recerques estètiques dels impressionistes de “voler captar un moment de la realitat”; el casual, pasatger, mutable.

Les escenes així enfocades van resultar fresques i instantànies.

El impresionistes van utilitzar els ulls com a càmeres fotogràfiques.

1878: Edward Muybridge va aconsseguir captar la imatge d’un cavall en moviment en una seqüència fotogràfica. Va indicar que les imatges assolides registraven la relació espai-temps.

Conceptes que tan el Cubisme com el Futurisme van desenvolupar en les seves propostes estètiques. Tots dos aborden el tema de “simultanietat” en la percepció.

El Futurisme en el seu intent de representar la velocitat, el moviment i el dinamisme de l’era moderna es va veure influït per les fotografíes de múltiples exposicions de figures en moviement.

Ex: Giacondo Balla 1912. El diamisme d’un gos amb la seva corretja on a partir d’una seqüència rítmica d’una figura s’aconsegueix la percepció del moviment i és l’espectador qui percep la simultaneïtat.

DADAÍSME

*Dadaísme: és un moviment cultural que va sorgir el 1916 en el Cbaret Voltaire a Zurich, Suïssa. Va ser proposat per Hugo Ball, escriptor dels primers textos dadà; posteriorment, es va  unir Tristan Tzara que arribaria a ser l’emblema del dadaísme. Una característica fonamental és l’oposició al concepte de raó instaurat pel Positivisme. Dadà es va caractritzar per rebel·lar-se en contra de les convencions literàries i artístiques i , especialment, per burlar-se de l’artista burgès i del su art.

Dadà creà una especie d'”antiart”; provocacio oberta a l’ordre establert.

Destaquem a Duchamp, dels quals la obra més important és La casada despullada pels seus solters. Ja coneguda com El Gran Vidre.

En aquesta obra, entre altres coses, Duchamp, utilitzà tècniques en les quals posa de manifest la seva preocupació per la correcció matemàtica en l´ús de les formes. La peça està precedida per multitud de dibuixos en els quals va calcular tots els detalls amb precisió com si es tractés d’una màquina. També utilitzà l’atzar en admetre com a part de la peça els trencaments que aquesta va sofrir en 1923 en ser traslladada a una exposició en Brooklyn. Duchamp va dir que allò no alterava la peça, sinó que era llavors quan la donava per acabada.

Al març de 1915 neix la revista 391 per Picabia i Stiegtz. La revista posa sobre la taula les idees de l’antiart: una absoluta falta de respecte per tots els valors, alliberament de tots els convencionalismes socials i morals i destrucció de tot allò que es coneix com a art.Per Duchamp i Picabia l’art està mort; Dadà volia la desintegració de la realitat i els ready- mades no són art, sinó anitart.

En 1915 Man Ray artista nascut a Filadèlfia, va conèixer a Duchamp a Nova York i va quedar fascinat pel Dadaísme.

Man Ray va desenvolupar el dadaísme en pintura fotografía i en la fabricació d’objectes antiart.
Després es trasllada a París en 1921 i es va unir als surrealistes que veníen del dadaísme, en una recerca del rol exercit per l’inconscient i l’atzar en la creació artística.

LA FOTOGRAFIA SURREALISTA

En els anys vint i trenta la fotografía es convertiex en un mitjà d’expressió per a tots els afiliats al moviment. No obstant això, va ser gran el nombre de fotògrafs surrealistes que no van presentar una realitat distorcionada i que van optar per prendre el caràcter documental de la fotografía i que transmenten els anomenats “objects trouvés” ( objectes oposats). Les fotografíes no van prendre solament un caràcte artístic sinó també un de divulgatiu per il·lustrar les seves revistes o llibres, per retratar aks membres del moviment, etc.

Cria de pols de Man Ray, per exemple, registra una capa de pols de dos anys sobre El Gran Vidre de Marcel Duchamp. Tals imatges van passar, en general, sense pena ni glòria, ja que unes fotografíes així s’escapaven de l’àmbt de l’art i obstaculitzen dins dels dominis de la documentalització.

Anuncios

About this entry